Al matí següent, quan l'Annika i el Tommy entren a casa de la Pippi, la troben a la cuina fent exercicis.
-Ja no he de preocuparme més pel meu futur! - va dir la Pippi. - Faré de princesa d'un poble de canníbals. Durant mig any seré princesa i l'altre mig navegaré amb la Hoptoad per tots els oceans.
-I no tornaras mai més per aquí? - va preguntar trist Tommy.
-Sí, vindré al cap de cinquanta o seixanta anys, quan el meu pare es jubili. Aleshores jugarem i ens divertirem.
Aquesta resposta no els va acabar de convèncer.
- Quan marxaràs? - li va preguntar el Tommy.
- Demà. - va contestar-li la Pippi.
Després d’estar una estona callats, de sobte la Pippi va saltar i va dir:
- Avui farem una gran festa de despedida aqui a casa. Tothom qui vulgui venir a dir-me adeu sera ben rebut.
La noticia es va estendre rapidament entre tots els nens de la ciutat, i trenta quatre nens i nenes van assistir a la festa.
Quan van arribar tot junts a casa de la Pippi, ella els va obrir la porta i va dir somrient:
- Benvinguts a casa meva!
Des de dins, es va sentir un redoble de tambors; de la cuina, on estava el pare de la Pippi, vestit amb la roba de rei dels canníbals.
Tots els nens es van quedar contemplant al rei Efraín. De sobte, es va començar a sentir una música d’acordió que venia del jardí. Era Firdolf qui tocava i anava acompanyat de tota la tripulació de pirates.
La Pippi va anar corrents cap a ell, el va abraçar i va exclamar:
- Música, música!
Van continuar tocant música durant una estona, i després tots es van posar a disfrutar del gran banquet que hi havia preparat.
Quan tots havien acabat de menjar, el Tommy va proposar que podien jugar a “Seguir al guía”.
- Perfecte! - va contestar la Pippi -. Em sembla que aquest joc ha se ser molt divertit, i crec que el millor serà que jo faci de guía.
Llavors la Pippi va pujar a la teulada, i el Tommy i l’Annika la van seguir sense dificultat, igual que tots els mariners. Però a la resta de nens els resultaba dificil; i al capità també, per culpa de la faldilla d’herbes que portava, que mentre intentava pujar se li enganxava a tot arreu.
- Aquesta faldilla d’herbes ja no és faldilla ni és res - va dir el capità trist.
La Pippi va saltar de la teulada. Alguns nens no es van atrevir a saltar d’un lloc tan alt, però Firdolf era un bon home i els va anar baixant.
Després la Pippi va fer sis tombarelles al terra, i tots els altres la van imitar, però el seu pare va dir:
- Algú m’haurà d’empènyer per darrera, perque jo sol no puc.
La Pippi el va empènyer tant fort, que es va posar a rodar i enlloc de fer sis tombaralles en va fer catorze.
Van continuar amb aquest joc durant una bona estona, mentre uns quants curiosos s’apropaven a veure.
Al tornar a les seves cases, els nens i nenes van explicar als seus pares que havien vist a un rei cannibal que es sostenia amb una cama a sobre de la chimenea i imitava el cant d’un gall:
- Kikirikiiiiii!
Però ningú ho va creure.
Quan el capità va intentar passar per l’obertura de la llenyera, es va quedar atrapat, sense poder entrar ni sortir. Això va fer que el joc s’acabés, i tots s’apropessin a observar.
- Ha estat un joc magnífic - va dir el capità rient. - ¿A què jugarem ara?
- Als nostres millors temps - va dir Fridolf -, el capità i la Pippi feien demostracions per veure qui dels dos era més fort. Era molt divertit.
- Bona idea! -va exclamar el capità -. Però crec que la meva filla guanyarà.
El Tommy, que estava al costat de la Pippi, li va xiuxiuejar:
- Pippi, tenia por que entressis al nostre amagatall del roure buit quan jugàvem a “Seguiu al guía”. No vull que ningú el conegui, encara que no hi entrem mai més.
- No tinguis por; aquest serà el nostre secret - va contestar la Pippi.
El capità va agafar una barra de ferro i la va doblegar per la meitat amb molta facilitat. Llavors la Pippi en va agafar una altra i va fer el mateix.
- Això no és res! - va exclamar la Pippi -. Jo m’entretenia amb aquests jocs tan fàcils quan encara estava a la cuna.
El capità va treure la porta de la cuina i va fer que Fridolf i set marriners més s’hi posessin de peu a sobre. Llavors el capità va aixecar la porta va donar deu voltes al jardí.
La Pippi, com a resposta va posar el cavall sobre la porta, i li va dir a Fridolf i a tres mariners més que hi pujessin; cadascun d’ells portant dos nens en braços. La Pippi va aixecar la porta, i va donar vint-i-cinc voltes al jardí.
- Per descomptat, nena, ets més forta que jo - va dir el capità.
Després d’això, es van asseure tots a l’herba, i es van posar a tocar música, cantar i ballar. La festa es va acabar amb focs artificials. L’Annika va observar l’espectacle asseguda al porxo, i es va començar a preguntar que passaría al dia següent, quan la Pippi ja no hi fos.
Es va acabar la festa. Tots els nens i nenes van donar les gràcies a la Pippi i es van despedir. El capità va tornar al seu vaixell amb tots els mariners. Li va dir a la Pippi que anés amb ells, però ella va contestar que volia quedar-se una nit més a casa seva.
- Demà, a les deu, llevarem àncores; no t’oblidis - li va dir el seu pare al sortir.
Aleshores, la Pippi, el Tommy i l’Annika es van quedar sols, i es van asseure a les escales del porxo.
- Encara que marxi, podeu venir aquí a jugar - va dir finalment la Pippi -. La clau estarà penjava en un clau al costat de la porta. Podeu agafar el que vulgueu dels calaixos de la còmoda, i com que deixaré una escala al costat del roure us serà fàcil entrar al tronc. Però potser ja no dona tants refrescos com abans; ha passat el temps.
- No, Pippi - va dir el Tommy seriosament -, no tornarem mai més per aquí.
- Mai, mai - va dir l’Annika.
No hay comentarios:
Publicar un comentario